dijous, 16 de febrer de 2017

La febre de plata


L'any 1845 en Fco Santonja Bruguera vivia al carrer de la Boria enmig d'un estat d'excepció que la ciutat Comtal patia des de feia quatre anys pels continus conflictes amb l'estat Espanyol, en aquells moments sota el regnat d'Isabel II. Els Barcelonins encara recordaven el bombardeig del 1842, ordenat pel general Espartero. En Francisco vivia al carrer de la Bòria nª 5, on hi tenia una botiga de passamaneria. Pertenyia al gremi de Galoners que tenia la seva seu al carrer Volta de Sant Silvestre nª 5, molt aprop d'on vivia. El seu germà Josep, metge cirurgià, feia poc havia mort d'una malaltia pulmonar als 38 anys, i les seves germanes estaven casades i també vivien a la ciutat.
Per a mi és sorprenent el que va passar l'any 1845. En Francisco, formava part d'una Societat, anomenada “Roma Pompeya”, que explotava o havia d'explotar unes mines de plata a la “sierra Almagrera” a la provincia d'Almeria. En un document que vaig trobar a l'arxiu de notaris de Barcelona, ell i la resta de socis donaven poders a un admistrador, veí d'aquelles terres, per gestionar l'esmentada societat.

Com va decidir invertir en un negoci com aquell, i qui va influir en la decisió? En realitat aquella inversió estava molt allunyada del que la família Santonja estava acostumada a fer. En l' escriptura no hi figuren els diners invertits per cadascun dels socis, ni tampoc sabem els rendiments econòmics de l'operació. Així que em vaig dedicar a buscar la història de les mines de l'Almagrera.




La serra de l'Almagrera és una petita cadena muntanyosa de 12 km de longitud i 4 d'amplada, va ser un centre de producció minera a la segona meitat del segle XIX. Situada a la província d'Almeria, discorre paral.lela a la costa, el mineral que s'hi podia trobar era el súlfur de plom amb gran contingut argentífer. El jaciment havia estat explotat des de l'antiguetat, i després del seu descobriment, cap a l'any 1839, es va produir una autèntica febre per explotar la zona. En el 1840 de les nombroses mines obertes tan sols en rendien 3, i el 1845 el número es va incrementar a 9 de rendibles. Els resultats van trascendir a nivell internacional i van atreure a diferents inversors d'Almeria, Murcia,Granada, Madrid o Barcelona. A partir de l'any 1847 els beneficis van descendir a causa de l'augment de les despeses d'extracció, degudes a que les galeries van arribar al nivell freàtic.




La concessió d'una mina no suposava sempre que s'explotés posteriorment. Moltes concesions es van abandonar abans de ser explotades. El moviment especulatiu de compra i venda d'accions mineres va recòrrer tota la península. Venedors d'accions les oferien com una butlleta de loteria a totes les persones que les vulguessin comprar. Aquesta febre va arribar a les nostres terres i una part de la burgesia de la nostra ciutat hi va participar.





No és inversemblant que algún conegut dels Santonja fes arribar la possiblitat d'invertir en unes mines de plata que en la decada dels 40 estaven donant molt rendiment. Com ja hem dit anteriorment no sabem fins a quin punt hi va invertir, ni tampoc el resultat en forma de beneficis. Cal dir que és molt possible que el negoci fos de curta durada amb algún rendiment que possibilités la millora de la situació econòmica familiar, fins al punt de poder comprar la casa fàbrica del carrer Plateria dos anys més tard, concretament l'any 1847.

Tot això encara no ho sabem, caldrà investigar més per saber quines van ser les conseqüències d'aquella operació en l'esdevenidor de les sederies Santonja.

dilluns, 16 de gener de 2017

Els Matarrodona, de Reus a Barcelona

En Miquel Matarrodona Gay tenia 23 anys quan va arribar a Reus, una ciutat que escampava la seva fama per tot el món, per tots és coneguda la frase “ Reus, París i Londres”. A finals del segle XVIII, la capital del Baix Camp, travessava el millor moment de tota la seva història, el comerç de l'aiguardent i també el sector tèxtil donaven moltes oportunitats a totes aquelles persones que hi vivien.
En quines condicions va arribar el  Miquel a Reus, procedent de Moià? A que es va dedicar durant els primers anys fins a casar-se amb l'Antònia Llaveria, d'una família de petits propietaris de l'Aleixar, dedicats al comerç i al cultiu de les seves terres ?

L'Aleixar


Per la lectura dels documents trobats a l'Arxiu de Notaris de Barcelona, en Miquel Matarrodona, no podia ser un simple jornaler. El seu pare, en Jaume Matarrodona, era a la vila de Moià un paraire que es dedicava al comerç. Al fill doncs se li podia suposar una preparació superior a la d'un simple treballador del camp. Ho demostra el fet que poc després del seu casament, l'any 1803, va haver de fer-se càrrec de l'administració dels béns de la família Llaveria a causa de la mort del seu sogre, l'Ambrós Llaveria . Dos anys més tard, en Miquel, comprava a la seva dona. i a la seva sogra, l'Antònia Hortet, una casa al carrer del Roser i dues peces de terra, per 2300 lliures de moneda Barcelonesa, una xifra gens menyspreable.

L'any 1804 va tindre el seu primer fill, en Miquel Matarrodona Llaveria, però la seva mort inesperada, l'any 1807, va esberlar el futur del recent  matrimoni. La vídua i el seu fill petit segurament van anar a viure amb la mare d'aquesta, l'Antònia Hortet. Poc temps després les dues van nomenar un apoderat, en Josep Caylà, comerciant de Reus, perquè els portés el patrimoni familiar i l'explotació de les terres . De l' infantesa d'en Miquel no en sabem res, però és segur  que va rebre una bona educació d'acord amb la posició social que ocupava. També és de suposar que l'únic fill del matrimoni creixés sota l'estreta vigilància i protecció dels Llaveria, i especialment de la seva mare.Un cop mort aquesta anys després, en Miquel Matarrodona Llaveria, encara solter, va deixar la seva ciutat, per provar fortuna a la ciutat de Barcelona. L'any 1849, compra uns terrenys al  barri del Farró dins del  poble de Sant Gervasi.

Visió panoràmica de Sant Gervasi

L'any 1854, amb 50 anys, es casa amb la Justa de la Maza, de 27 anys, hereva d'una família originària de la Muedra, província de Sòria, i el matrimoni se'n van a viure al barri del Pi. Pocs mesos més tard van tindre el seu primer fill, en Miquel Matarrodona Maza, futur fotògraf de la Barcelona de finals del segle XIX.




Encara ens  queden molts interrogants per desvetllar dels Matarrodona i quan més investiguem més preguntes se'ns plantegen. Queden molts fets per explicar, sobretot la desaparició sobtada del fotògraf Miquel Matarrodona Maza a principis del segle XX.




dimecres, 19 d’octubre de 2016

El vermut Rofes


Aquest estiu vaig anar a Reus amb l'esperança de trobar unes finques que apareixien en un document de l'any 1804, on en Miquel Matarrodona Gay, llogava unes cases del carrer Sant Vicenç nº21 i 23, com a administrador de la família Llaveria per la mort del seu sogre, a la família Moragas.


Mercat a Reus


El carrer Sant Vicenç, mirant el mapa de la ciutat, queda molt a prop del casc històric, i aquest fet vaig pensar que em donava  possibilitats de trobar les cases més o menys en el seu estat original. La meva sorpresa va ser quan era al davant. L'estructura em va semblar efectivament antiga, encara que amb algunes modificacions, si pensem que la família Llaveria ho tenien, com a mínim, des de principis del segle XIX. Ara és un restaurant que des del 1909 l'ha ocupat la família Rofes, on hi havien tingut una fàbrica de vermut amb el mateix nom. Annexe a la casa hi ha una gran sala del mateix restaurant que segurament havien estat els magatzems de l'antiga fàbrica, on  ara s'hi exposen unes botes antigues i alhora serveix de menjador per fer banquets.


Carrer Sant Vicenç 21-23



Magatzem fàbrica Rofes


Fent una mica d'història, el vermut al Baix Camp va patir un fort impuls a finals del segle XIX i principis del XX, després que s'introduís a Barcelona a l'any 1850, provinent de la regió Italiana del Piamont. Gràcies a la qualitat dels seus vins blancs, Reus, com a capital de comarca, va exportar aquesta beguda per tota Catalunya, Espanya, i després per tot el món.


Vermut a Reus 

Com he dit abans les cases del carrer sant Vicenç primerament van ser ocupades pels Moragas, una família benestant procedent de Valls, a l'any 1804. Poc temps després, a l'any 1807, en Miquel Matarrodona Gay va morir prematurament i l'administració d'aquestes finques més la resta del patrimoni dels Llaveria les va portar un administrador extern a la família. No sabem quan de temps els Moragas van ocupar les dues cases, però si coneixem per documents posteriors que la propietat i l'administració va passar a mans de l'únic fill del matrimoni format per en Miquel i la seva esposa, l'Antònia Llaveria,  en Miquel Matarrodona Llaveria.

Mentre l'hereu va viure a Reus va administrar els béns de la seva família materna i també les cases del carrer Sant Vicenç, fins i tot quan va marxar a Barcelona a mitjans del segle XIX encara conservava tot aquest patrimoni. En el seu testament de l'any 1870 tornen a aparèixer les cases quan vol deixar-les al seu fill, Miquel Matarrodona Maza, i en fa usufructuària a la seva dona, la Justa de la Maza. Uns anys després de la seva mort, l'any 1881, la Justa les hipoteca en motiu del casament del seu fill Miquel. A partir d'aquest moment les cases del carrer Sant Vicenç no les trobem a cap document més, però possiblement fossin venudes l'any 1904 a Marcel·lí Rofes que ja elaborava vermut des del 1890, al carrer Anselm Clavé, de la mateixa ciutat de Reus.

divendres, 5 d’agost de 2016

Portal Nou nº 17

Al llarg de tots aquests anys amb l'ajuda dels documents heretats de la família i d'altres que hem pogut consultar en diferents arxius, ens han permès reconstruir les vides dels nostres avantpassats, i en el meu cas l'evolució dels seus negocis. Fins ara havíem pensat que un cop comprada la finca del carrer Plateria, l'any 1847, els Santonja, no van fer cap més moviment fins l'any 1858 quan van adquirir una antiga fàbrica del carrer Cortines, junt amb les cases de Portal Nou i Volta dels Jueus.

 La consulta del registre de naixements de l'Ajuntament de Barcelona va demostrar que aquesta idea no era certa. El cas es que hi vaig trobar dos fills nascuts al carrer Portal Nou,un a l'any 1856 i un altre al 6 d'abril del 1858, uns dies abans que en Francisco Santonja Bruguera comprés la fàbrica. Els dos naixements confirmen que una part de la família vivia en aquest carrer, almenys dos anys abans del que pensàvem.

Carrer Portal nou nº 17

 Tot es va aclarir en els capítols matrimonials de l'any 1851 del fill d'en Francisco Santonja Bruguera, on el pare lloga per a un període de 5 anys, una fàbrica al carrer Portal nou nº 17 amb tot el necessari per fer l'ofici de passamaner. El document detalla el següent:

- 17 telers d'una sola peça de vellut........................................        68 duros
- 17 reguladors de dits telers .................................................         68 duros
- Seda per valor de ................................................................         136 duros
- Maquineta de fer canonets ...................................................       16 duros
- Ordidors, trascanadors, i plegadores ....................................       8 duros
- Una màquina de 20 peces de vellut ......................................      400 duros
- Una màquina de 10 peces de vellut .....................................       400 duros
- Una maquina de 24 peces de vellut .....................................       400 duros
- Una maquina de 8 peces de vellut .......................................       600 duros
- Seda per valor de .................................................................       150 duros
- Un taulell ...............................................................................     1 duro i sis rals
- Un armari per guardar seda i genero .....................................     2 duros
- Un escriptori re a la contabilitat de la fàbrica..........................   2 duros
- Treball paleta per fer “ jofaina” al segon pis ..........................    3 duros
- Treball fuster Viñas a la casa i als telers .................................   109 duros
- Treball manyà Florit ................................................................   77 duros
- Treball vidrier per posar vidres a les claraboyas .....................   113 duros
- Treball manyà del c/ palma de sant just tancament portes ..... .  24 duros
- Treball pintor Mercader per pintar despatx ..............................  8 duros
- Peces d'afilar ganivets de vellut .............................................    15 duros
- Treball paleta Casellachs empedrar quadres i altres coses ....................................................................................................  96 duros
- Francisca Alabert per confecció cortines ................................  13 duros
- Per roba de taula .....................................................................   16 duros
- Josep Oriol Estruch per “tafetà carmesí” ??.............................  5 duros i 12 rals
- Per matalassos .......................................................................... 76 duros
- Per un tocador de caoba ..........................................................   36 duros
- Per un llit ..................................................................................  32 duros
- Per cadires de caoba .............................................................. ..  66 duros
- Per la muselina de les cortines ...............................................    23 duros
- Per premses i cilindres?? .........................................................   90 duros
- Sedes tintades “ tallà negro bo i dobla”???.............................   749 duros

 ( van fer el peritatge Jacint Barrau i Josep Fiter )

 Suma total ...............................................................................   4000 duros

 El motiu era que el fill, en Francisco de Paula es casava amb la Carme Bassols, i en els seus capítols es feia constar la donació de la maquinària i el material per a una nova fàbrica. Per tant a partir de l'any 1851, en Fco de Paula, seria l'encarregat de dur la nova instal·lació i hi aniria a viure amb la seva dona. Aleshores, com he dit, els Santonja, tenien la botiga i l'obrador al carrer Plateria que portava en funcionament des del 1847.

 Com van poder en només 4 anys de la compra de tot un edifici del carrer Plateria llogar- ne un altre al carrer Portal nou 17? Per entendre com els Santonja havien pogut fer tots aquests moviments junt amb la compra de l'any 1858, cal dir que repassant el context econòmic d'aquells anys, coincideix amb un període de creixement que va començar l'any 1827 , i es va acabar amb la crisis de l'any 1861 deguda a la guerra de secessió nord-americana.

dissabte, 7 de maig de 2016

L' ordre Pontifícia

L'estudi de la vida dels meus avantpassats m'ha permès endinsar-me en uns fets històrics en els que la meva família en va ser protagonista. Tibar de qualsevol d'aquests fils m'ha donat la possibilitat de viatjar per la nostra història. Per exemple, l'any 1896, en Josep Santonja Camprodon, devia considerar, un cop més, que era una bona oportunitat per la companyia Fco Santonja i fills acceptar l'encàrrec que li acabaven de fer. L'església els havia escollit per la confecció de les insígnies de l'orde Pontifícia de Sant Gregori el Magne.



El fet no devia representar cap sorpresa, des de feia molt de temps el negoci de cintes de seda i passamaneria tenia com a client l'església, per tant no devia dubtar ni un moment. La relació amb la cúria venia de molt antic. El seu pare havia format part de la junta de Santa Maria del Mar l'any 1854. Ell mateix com a regidor de l'ajuntament de Barcelona, l'any 1881, era nomenat responsable de la conclusió de les obres de la catedral de Barcelona, i també formà part de les obres de construcció del temple de la nostra senyora de la Mercè, l'any 1885.

Però que era l'ordre Pontifícia i en que consistia la participació dels Santonja? L'ordre de Sant Gregori el Magne o el Gran és una ordre de cavalleria vaticana creada el 1831 pel Papa Gregori XVI, actualment sota el magisteri del Papa Francesc. Fou creada per recompensar a aquelles persones de noble nissaga que s'havien distingit per la seva lleialtat a la Santa Seu i l'església catòlica. L'encàrrec que acabaven de rebre els Santonja suposava, un cop més, un reconeixement a la llarga trajectòria de Fco Santonja i Fills.

La feina encarregada consistia en la confecció de la cinta on havia d'anar penjada l'insignia de l'ordre Pontifícia. Aquesta va ser entregada a l'alcalde de Barcelona, en Josep Maria Nadal i Vilardaga, distingit pel seu paper en defensa dels valors catòlics i apostòlics a la nostra ciutat.



Com a anècdota, cal dir que en aquell moment, en Josep Santonja era regidor de l'ajuntament de Barcelona pel mateix partit polític, el lliberal conservador, que l'alcalde distingit. No és estrany, doncs, que l'encàrrec anés a parar amb ell. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!

dimarts, 1 de març de 2016

Els Santonja i el 1714

Què feien els Santonja i com va afectar a les seves vides la guerra de successió? En quin bàndol van lluitar, en l'Austriacista que defensava les antigues lleis i constitucions catalanes, o bé en el borbònic que representava la supressió d'aquestes, en una visió centralista del que seria el futur estat Espanyol? Va influir en la seva elecció el seu origen francès i la relació que havien mantingut amb el monestir de Ripoll, partidari del Borbó?

Setge de Barcelona 1714

En l'inici de la guerra de successió l'any 1702 , les quinzenades, un impost que servia per mantenir els soldats de les tropes filipistes, eren cobrades als pagesos que amb prou feines lluitaven per subsistir. La gent senzilla, com els Santonja, estava farta dels conflictes que la corona de Castella tenia amb els seus veïns francesos, i que tant els havien perjudicat des de feia moltes generacions.

Just a l'inici del conflicte, l'any 1702, a Borredà, es moria en Jaume Santonja Vilageriu. El seu hereu, en Pere Santonja, va haver de llogar terres, molí, i la casa dels Santonja, a Francesc Font, també habitant del mateix poble. Ja sigui per motius econòmics, per haver de marxar a la guerra, o bé per una combinació dels dos factors, es va veure obligat a despendre's temporalment del patrimoni familiar. Ara contemplava amb resignació que les dues potències s'aliaven en contra dels seus interessos.

En aquell moment la població menuda, fins i tot els petits propietaris, Borredà inclòs, es van alinear amb la causa Austriacista, sobretot perquè el poble tenia molt mal record dels francesos en tots els conflictes anteriors, principalment en la guerra dels Segadors de l'any 1640.

Les topades entre els seguidors Borbònics i Austriacistes eren continues i possiblement en una d'aquestes, a l'any 1713, a Prats del Lluçanès, poble defensor de la causa austriacista, va morir en Pere Santonja. Després de la mort de l'hereu, el seu germà Joan va intentar redreçar la malmesa situació familiar, sense gaire èxit, ja que acabada la guerra, a l'any 1718. es va veure obligat a tornar a llogar les terres, el molí, i la casa dels Santonja, a Pere Creixans, habitant de la vila de Borredà.

Fusellers de muntanya

El 4 de març de 1714, poc temps després de la mort d'en Pere, les tropes borbòniques van sortir de Ripoll amb la finalitat d'abastir de provisions la ciutat de Berga, aquestes son aturades momentàniament per 300 pagesos al coll de Palmerola, molt a prop de Borredà. Quan arriben a Borredà troben el poble completament buit, hi passen la nit, i a la matinada següent de camí cap a Berga pateixen un nou atac a càrrec d'un grup de pagesos de Borredà i Vilada, comandats per clergues i capellans. Finalment les tropes castellano franceses van poder arribar a Berga.

 En aquell moment a la família Santonja els quedaven vius, en Joan de 35 anys ( hereu ), el seu germà petit en Gabriel de 30, i dues germanes, la Maria i l'Anna de 40 anys. L'hereu es va quedar al poble, una de les germanes va morir, l' altre va marxar de Borredà, i en Gabriel, el meu avantpassat directe, va anar a Oristà, un cop acabada la guerra, d'on en tenim noticies a partir de l'any 1720.

La desfeta del país i de la família va ser molt important, haurien de passar una bona colla d'anys per tal de recuperar-se. Van caldre dues generacions per donar el salt a la ciutat de Barcelona, on els Santonja van trobar-hi un lloc on poder fer-hi arrels.

dijous, 21 de gener de 2016

L'hereu d'Oristà

Fins ara no teníem cap notícia d'un Santonja a Oristà, després de trobar els fills del moliner, Joan Santonja i la seva esposa , la Rosa Solà, al voltants de 1760 a la ciutat de Barcelona ( vegeu article cap a Barcelona) .


No hi havia cap rastre d'un Santonja al poble, d'un hereu i continuador de la nissaga treballant al Moli dels Solà, on havien viscut la seva família des de principis del segle XVIII. Creiem que tots els germans, en un moment o bé en un altra, havien decidit marxar a la gran capital, deixant enrere, terres, ramats, i el molí.

 Quan semblava que aquesta història era certa, a l'arxiu de notaris de Barcelona vaig trobar una escriptura del 1797 que va capgirar del tot aquesta idea. En els capítols matrimonials de la Maria Santonja Solà amb en Josep Torras, hi consta un germà seu, en Josep Santonja Solà, moliner d'Oristà, que li fa entrega, en motiu del seu casament, de la quantitat de 40 lliures de moneda Barcelonesa. El document especifica que en Josep es troba absent i que l'esmentada quantitat l'aporta amb el que li van deixar els seus pares, en Joan i la Rosa, en testament. Per tant hi havia un germà a Oristà que com a hereu fa entrega de la dot a la seva germana.

 D'en Josep Santonja Solà no en sabem gairebé res, queda clar que era el continuador, poder l'únic, dels Santonja. No ens consta el seu casament ni si va tindre fills, el cas es que el cognom devia desaparèixer en un moment o en un altre, ja que no se'l pot trobar en l'actualitat.

 Una altra dada molt important que ens aporta el document es que també hi apareix, en Magí Solà, prevere i beneficiat de Santa Maria del Mar, germà de la mare, la Rosa Solà, per tant oncle de la Maria i dels germans Santonja, que també dóna uns diners al futur matrimoni de la Maria i en Josep.

En l'article “ Cap a Barcelona” no queda clar amb quins suports arribaven els germans a la ciutat. És molt difícil imaginar-se que l'Elena , en Gabriel, la mateixa Maria, en Bonaventura i el meu avantpassat directe, en Francesc, arribessin sense un suport que els facilites les coses mínimament.


Es clau el nom d'en Magí Solà, que des de la seva posició a l'església, els pogués ajudar en els primers temps. Ara podem afirmar que els Santonja tenen el suport del seu oncle. La xarxa d'ajuda familiar, i sobretot avalats per un representant de l'església, va ser fonamental per a poder prosperar a la gran ciutat.